El diagnòstic i tractament del Parkinson van molt més enllà dels problemes de moviment.
La malaltia de Parkinson és la segona malaltia neurodegenerativa més freqüent, arribant a afectar a un 3% de persones amb més de 60 anys. L’edat és, per tant, un dels principals factors de risc. Tot i això, un 10% dels casos es presenten en forma de Parkinson d’inici prematur o juvenil apareixent abans dels 40 anys.
Tot i que el diagnòstic clínic del Parkinson es realitza a partir de la presència dels símptomes motors que defineixen aquesta malaltia (tremolor en repòs, lentitud, rigidesa), avui se sap amb certesa que el Parkinson també està relacionat amb una sèrie de complicacions “no motores”. Aquestes complicacions no motores són, en molts casos, poc valorades tot i que són els símptomes que major impacte causen en la qualitat de vida dels pacients i cuidadors. Entre aquests símptomes destaquen les alteracions conductuals o de tipus psiquiàtric, els problemes de memòria i el deteriorament cognitiu, els trastorns del son o els símptomes gastrointestinals.
La causa principal de la malaltia de Parkinson és la pèrdua d’un grup de neurones encarregades de la producció d’un neurotransmissor anomenat dopamina. Els neurotransmissors són substàncies químiques que desenvolupen un paper important en la comunicació entre les neurones, per aquest motiu, la carència d’aquestes substàncies pot produir alteracions en el funcionament del sistema nerviós. En el cas de la malaltia de Parkinson en particular, la pèrdua de les neurones dopaminèrgiques te una repercussió important en el funcionament d’una sèrie d’estructures cerebrals anomenades ganglis basals.
Aquestes estructures estan connectades amb diferents regions del nostre cervell encarregades del control del moviment formant part del que anomenem el circuit motor. El fet que els ganglis basals no funcionin correctament degut a aquest dèficit de dopamina tindrà una repercussió en el funcionament de tot el circuit motor, explicant els símptomes motors de la malaltia.
Els ganglis basals no sol estan connectats amb àrees motores del nostre cervell, també estan implicats en el funcionament d’altres circuits no relacionats amb el moviment però si amb la cognició (memòria, atenció,…) i la conducta (motivació, estat d’ànim,…). És per aquest motiu que en una malaltia com el Parkinson, on existeix una progressiva afectació dels ganglis basals i els seus circuits, és esperable que els pacients no sols manifestin simptomatologia motora sinó també altres símptomes conseqüència d’un funcionament alterat d’aquest altres circuits.
Símptomes conductuals a la malaltia de Parkinson
Més de la mitat dels pacients amb la malaltia de Parkinson presenta símptomes depressius en algun moment al llarg de la malaltia, essent en alguns casos el primer símptoma que el pacient va detectar entre 2 i 5 anys abans d’aparèixer els primers problemes motors. L’elevada prevalença d’aquests símptomes en els malalts de Parkinson suggereix que la malaltia podria afectar regions relacionades amb la regulació de l’estat d’ànim. Tot i això, aquests símptomes no apareixen en tots els pacients. Paral·lelament, l’estrès i el malestar psicològic derivat del diagnòstic també és una variable important a tenir en compte per explicar els símptomes depressius com una reacció al procés post-diagnòstic.
La pèrdua de motivació i d’interès o apatia és també un símptoma molt freqüent en aquesta malaltia que sovint es confon amb depressió tot i que són dos entitats diferents. Una persona apàtica no experimenta tristesa ni té un baix estat d’ànim. L’apatia es mostra com una pèrdua d’interès a coses que abans li semblaven importants, com una falta d’iniciativa i/o aplanament emocional. És per això, que els pacients apàtics poden estar hores sense fer res i sols actuen davant l’exigència d’un altre mostrant una marcada indiferència per tot el que succeeix al seu voltant.
En el mateix camp dels trastorns de la motivació, trobem que prop d’un 20% dels afectats desenvolupen un excés de motivació per fer determinades conductes de forma similar a una obsessió. Concretament, aquells pacients tractats amb un tipus de fàrmacs anomenats agonistes dopaminèrgics tenen més probabilitats de desenvolupar el que anomenen Trastorns de Control d’Impulsos (TCI). Aquests pacients tenen una necessitat difícil de controlar per realitzar certes activitats o conductes que li ocasionen plaer independentment del dany que els pugui causar a ells o a terceres persones. Generalment, aquestes conductes acostumen a ser aquelles relacionades amb el plaer com menjar, el sexe, les compres, el joc o altres passatemps. En aquest sentit, els pacients que desenvolupen TCI poden arribar a tenir una necessitat imperant per comprar i gastar més diners del que es poden permetre (compres compulsives), menjar de forma compulsiva, obsessionar-se amb el sexe o fer-se addictes al joc (ludopatia), així com també, passar-se hores immersos en determinats passatemps. Aquests tipus de conductes problemàtiques són una font d’estrès i malestar important tant pel pacients com pels cuidadors a més de l’impacte econòmic, per exemple, que poden suposar. És per aquest motiu que identificar i comentar aquests tipus de conductes amb els professionals resulta fonamental per fer modificacions en el tractament i poder eliminar-les.
L’ansietat, ja sigui en forma de preocupacions excessives com en episodis intensos de pànic, afecta al 35% dels pacients amb malaltia de Parkinson. L’ansietat s’associa a episodis d’intens malestar físic, opressió al pit, sudoració, malestar estomacal i por. En alguns casos, l’ansietat es relaciona amb els períodes d’on i off que tenen aquest pacients i té un impacte clarament negatiu sobre la intensitat del tremolor i la marxa. Així doncs, l’ansietat acostuma a augmentar el tremolor i les dificultats per caminar.
Les il·lusions i al·lucinacions, generalment visuals, poden ser també un símptoma típic de la malaltia de Parkinson. Alguns pacients experimenten, des de etapes inicials de la malaltia, sensacions de presència d’algú darrera o visions d’ombres fugaces pels seus laterals sense poder reconèixer res en particular. En altres casos, es poden experimentar alteracions en la percepció de les formes, sensació de que es mouen o es deformen. Alguns pacients experimenten també moviments d’objectes inanimats, com taques que es mouen o poms de portes també en moviment. Tots aquests fenòmens es denominen al·lucinacions menors. Aquestes al·lucinacions es poden tornar més complexes, presentant-se en forma de visions d’animals o de persones amb les que, fins i tot, alguns pacients arriben a interactuar. L’existència d’al·lucinacions menors és un fenomen molt freqüent en la malaltia de Parkinson que es pot trobar en prop del 30% dels pacients però que en molts casos passa inadvertit donat que el pacient no acostuma a explicar-ho si no li pregunten. Si bé, les al·lucinacions menors no s’han relacionat de forma directa amb alteracions cognitives, les al·lucinacions complexes i la pèrdua de la capacitat per reconèixer que no són reals sí s’associen a canvis de nivell cognitiu importants.
Símptomes cognitius a la malaltia de Parkinson
Existeix una part molt important del nostre cervell denominada regió dorso-lateral del còrtex prefrontal que juga un paper fonamental en una sèrie de processos que anomenen funcions executives. Les funcions executives estan relacionades amb la capacitat de raonament abstracte, la planificació, l’organització, el manteniment de l’atenció o la flexibilitat mental. Aquesta regió, a més, també porta el control i dirigeix processos mentals com la memòria, la percepció o el llenguatge. És per això, que a la malaltia de Parkinson, sigui freqüent trobar alteracions en el rendiment de les funcions executives. Això explica que una amplia proporció de pacients expliquin que la seva memòria no funciona igual, que els costi mantenir l’atenció i/o ser igual de resolutius davant determinades situacions. Tot i que moltes d’aquestes dificultats formen part del curs natural de la malaltia de Parkinson, prop del 35% dels afectats pot presentar als pocs anys del diagnòstic problemes més importants a nivell intel·lectual. La por davant la possibilitat de que estiguin desenvolupant un procés de demència fa que aquests pacients visquin aquest canvis amb molta preocupació. No obstant, aquest tipus d’alteracions en fases inicials no s’expliquen com una demència sinó com una entitat coneguda com deteriorament cognitiu lleu. La determinació o diagnòstic del deteriorament cognitiu lleu s’obté a través d’ una exploració neuropsicològica realitzada per part de especialistes en aquesta malaltia. A través d’aquest procediment s’aconsegueix determinar el tipus d’alteracions que presenta el pacient, i si els resultats són clars, l’existència de deteriorament cognitiu lleu.
Si bé, molt pacients poden desenvolupar deteriorament cognitiu lleu en algun moment al llarg de la malaltia, en molts casos aquest procés no evoluciona de forma significativa. D’altra banda, podem trobar pacients amb malaltia de Parkinson que experimenten un pèrdua progressiva en les capacitats cognitives arribant a presentar alteracions compatibles amb el diagnòstic de demència. De la mateixa forma que amb el deteriorament cognitiu lleu, el procés per fer un diagnòstic de demència parteix d’una exploració neuropsicològica.
En l’actualitat, el coneixement dels canvis cognitius que cursen amb la malaltia de Parkinson són coneguts i detectables. Això permet als professionals identificar aquells pacients amb símptomes lleus de deteriorament cognitiu i el risc de desenvolupar demència en un futur. Actualment no existeix cap tipus de tractament farmacològic específic pel deteriorament cognitiu lleu en la malaltia de Parkinson tot i que hi ha assajos clínics actius en aquest àmbit. Les teràpies d’estimulació cognitiva apareixen com una opció interesant per maximitzar el rendiment cognitiu de forma òptima en aquells pacients amb alteracions cognitives lleus i és important tenir-les en consideració.
En resum, la malaltia de Parkinson és més que problemes de moviment. Els canvis cognitius i els problemes de conducta poden ser un dels símptomes principals o dels que generen més preocupació en molts pacients i son, en molts casos, infravalorats per part dels professionals que es dediquen al tractament d’aquesta malaltia.
