Dany Cerebral Adquirit

Un ACV és conseqüència d’una interrupció o reducció de la irrigació sanguínia cerebral. El dèficit del subministrament sanguini  necessari impedeix la correcta aportació d’oxigen i nutrients al teixit cerebral provocant la mort neuronal de la regió afectada. Un accident cerebrovascular es considera una urgència mèdica i, per tant, la immediatesa alhora de rebre el tractament és fonamental per reduir el dany i les possibles conseqüències i/o complicacions.

El TCE es pot definir com una lesió directa de les estructures cerebrals a conseqüència d’un cop, traumatisme i/o moviment brusc. Les lesions més freqüents d’un TCE poden ser de tipus intracranial (hematomes, contusions i/o lesions cerebrals difuses), cranials (fractures o desplaçaments del crani) i extracranials (lesions al cuir cabellut).

Un tumor cerebral és una massa o creixement cel·lular fora de lo habitual que pot ser propi del cervell o provenir d’altres regions en forma de metàstasi. Podem distingir els tumors benignes, aquells el creixement dels quals és lent i els acompanya un bon pronòstic d’eliminació, y els tumors malignes, amb un creixement ràpid i un pronòstic més complex.

L’anòxia és una afecció del teixit cerebral a conseqüència d’una deficiència d’oxigen al cervell. El cervell és un òrgan vulnerable a la falta d’oxigen, la disminució del flux durant 5-6 minuts pot produir un dany irreversible. La parada respiratòria és la causa més comú d’anòxia cerebral, altres com l’obstrucció de la via aèria per ennuegament, una crisi asmàtica o l’ofegament per immersió també poden derivar en aquest tipus d’alteració.

Existeixen múltiples organismes, virus , fongs i paràsits que poder ser causa d’infecció al cervell i la mèdul.la espinal. Les infeccions més comuns són la Meningitis (inflamació de les membranes del cervell i la mèdul.la), encefalitis (inflamació del propi cervell) i mielitis (inflamació de la mèdul.la espinal).

Després d’un episodi de ACV o traumatisme sever, amb freqüència, es produeix una pèrdua de consciència o coma. El coma és un estat temporal que el pacient resta sense resposta al seu entorn.

És habitual trobar dificultats a nivell motor en forma d’hemiplegia (paràlisis d’una mitat del cos), hemiparèsia (pèrdua de la força d’una mitat del cos) i casos d’espasticitat (contracció muscular). A més, és important considerar que els problemes físics també inclouen símptomes com la disfàgia (dificultat per empassar) i un nivell de fatiga important.

Aquests tipus de seqüeles fan referència a les dificultats en aquells processos relacionats amb la percepció de la informació del nostre entorn. Quan parlem del processament de la informació pot ser aquella informació relacionada amb els sentits, l’equilibri o la percepció d’un mateix.

Una de les alteracions més comuns relacionades amb els processos de comunicació, però no l’única, és el llenguatge. L’alteració més freqüent, és l’afàsia, dificultats tant en la producció com la comprensió del llenguatge parlat i escrit.

Entre els problemes cognitius destaquen, en primer lloc, aquells relacionats amb la memòria. Són habituals els casos d’amnèsia post traumàtica després d’una lesió cerebral. En alguns casos la memòria no torna a recuperar el seu funcionament habitual. També són freqüents els problemes de desorientació, confusió i altres capacitats cerebrals més complexes com són les funcions executives relacionades amb la planificació, el raonament, la presa de decisions i/o la capacitat per mantenir l’atenció.

Aquestes alteracions poden aparèixer de forma combinada i en diferents intensitats, les més freqüents són: agitació, deambulació, labilitat emocional, irritabilitat, desinhibició conductual, depressió, ansietat i apatia.

Igual que passa en altres tipus de trastorns, les seqüeles poden afectar necessitats bàsiques com la higiene diària, el desplaçament o el control d’esfínters en els casos més greus. A banda de les necessitats bàsiques també es poden veure afectades les anomenades de tipus instrumental com poden ser aquelles relacionades amb l’àmbit laboral, l’ús del transport públic o la realització de determinades tasques més complexes com la gestió econòmica. Aquest conjunt de seqüeles estan estretament relacionades amb el grau d’autonomia del pacient.

Moment de la lesió.

Aquesta fase es desenvolupa a la Unitat de Cures Intensives (UCI). L’objectiu és salvar la vida del pacient i atenuar les seqüeles amb l’ intervenció quirúrgica necessària i la posterior estabilització del pacient.

Aquesta fase esta orientada a tractar les seqüeles de forma especialitzada i intensiva. La rehabilitació serà sempre personalitzada segon les necessitats de cada pacient. Aquesta fase té una durada d’entre 6 i 18 mesos, en alguns casos es pot allargar fins als 24 mesos.

La fase crònica parteix del moment en que no hi ha millora a partir de la rehabilitació. En aquesta fase l’objectiu és mantenir la millora aconseguida fins el moment i treballar l’autonomia, integració social i laboral del pacient.